Aquest
mati, en despertar-me, he pensat en vostès. M'he llevat amb un
somriure, com dibuixat per Nicasso, el pintor malaguanyat (de
Màlaga). He somiat amb un corta-pizzas, aquell insecte que es veu
que corta les pizzes... Potser se les menja.
També
he vist un bosc de violetes i un rinoceront a Tegucigalpa, sé que
era aquesta ciutat per l'aroma a clembuterol i pastisseria de barri,
tots dos aromes barrejats, que desprenia l'animal. De sobte dins
d'una sèquia es banyaven els jugadors d'hokey sobre ferros del Barça
D. Al costat d'aquests, milers d'informàtics bramaven com cérvols
en zel. Em sembla, per les consignes vomitades, que era una
manifestació en favor dels drets a trepitjar parquet allà on
residien. "se nos va la olla, no em toquis la..." "arri,
arri, arri, catalans d'extraradi" i moltes més.. Llavors he
sentit una música, de melodia molt soviètica barrejada amb armonies
extremenyes i algun acord baladi. Era el despertador que m'anunciava
un bon dia.
Matias
Kerch reia desenfocadament.
He
tingut el mateix somni recurrent. Sols que tots els personatges eren,
per moments xiulets i per moments calderes de tecnologia
eco-eficient. El sr. Bajo Rendimiento es mostra molt més impulsiu i
compulsiu. Encara hi ha gent manifestant-se, però ara ja no són
informàtics, són prestidigitadors a punt de perdre les mans. Ploren
i imploren a parts iguals.
Matias Kerch riu desenfocadament de nou.
